The theatre of Victoria Szpunberg as a Poetics of Listening

Una de les línies més productives en els estudis de les dramatúrgies femenines contemporànies s’ha centrat en la manera en què desenvolupen una ètica de la cura, més atenta a les relacions amb/entre dones, a les relacions amb/entre múltiples alteritats, i amb la creació d’ecologies alternatives de l’atenció. El cas del teatre de Victòria Szpunberg ens ofereix una cartografia molt important d’aquest gir, per la constància amb què explora l’impacte de la violència (política, econòmica, lingüística, social, ambiental) en la possibilitat de viure en comunitat, de desenvolupar vides “vivibles”. Les seves obres sovint entren en diàleg directe amb algunes de les veus més influents en la formulació d’una ètica relacional – des de l’Hannah Arendt de La Condició Humana a Judith Butler i Marina Garcés, entre altres. Ara bé, aquí, més que centrar-me en la temàtica de la seva obra, la manera en què ens ofereix espais per explorar amb atenció les macro- i micro-violències de la societat petrosexoracial, voldria explorar aspectes més formals: l’interrelació de llengües, accents i veus; l’intertextualitat i l’interacció amb diferents espais sonors; la intensitat gairebé coreogràfica de la relació entre llengua i cos(sos). Això és, la manera en què l’ètica de l’atenció es constitueix --es tradueix-- a través d’una poètica de l’escolta. La meva idea bàsica és que el teatre de Szpunberg, més que ensenyar, ens ensenya a escoltar amb atenció, amb el que Lipari (2014) anomena “sintonització”.